El CP té moltes semblances amb l’atribut, perquè sol ser un adjectiu (o sintagma adjectival) que concorda en gènere i nombre amb el subjecte o amb el complement directe. Una diferència seria que no va associat als verbs copulatius (ser, estar i semblar o parèixer, etc.), és a dir, que el verb és el nucli del predicat.  Des del punt de vista del sentit, s’assembla al complement circumstancial de mode, amb el qual no s’ha de confondre:

Avui na Rosa anava exageradíssima.

Els estudiants han arribat molt cansats del viatge.

Els pares han trobat tots els plats de la casa bruts.

(exageradíssima i cansats concorden amb els subjectes de les oracions respectives, na Rosa i els estudiants; bruts concorda amb el nucli del complement directe, plats)

La diferència entre un CP i un complement del nom és que el CP, encara que concordi amb el subjecte o amb el CD, complementa el verb.
 
 
[ En cas de dubte, és útil la substitució pronominal. ]