L’atribut és un complement exigit pels verbs anomenats copulatius, ser, estar i semblar o parèixer, que sol ser un adjectiu (o un sintagma adjectival) i que concorda amb el subjecte de l’oració en gènere i nombre:

Els calçons són grisos.

N’Ignasi està molt trist.

Les ballarines semblen tranquil·les.

La funció d’atribut també pot realitzar-la un sintagma nominal, un sintagma introduït per una preposició o una oració (que serà subordinada). En els dos darrers casos no hi haurà possibilitat de concordança:

Aquesta senyora és la batlessa del poble.

El balancí no pareix de roure.

La veritat és que no m’ha agradat gens.

 
Atenció!: hi ha gramàtics que també consideren copulatius una sèrie de verbs que indiquen “processos” i que apareixen en construccions semblants, com tornar(-se), fer-se, esdevenir(-se), resultar..; si bé per a d’altres els següents complements en negreta no serien atributs, sinó complements predicatius:

En Gori va tornar vermell.

Na Gemma va tornar vermella.

Els fills es fan grans...

El cotxe no ha resultat tan potent com deien.

Les oracions amb verb copulatiu i atribut s’anomenen atributives.

 
Atenció!: no tots els complements dels verbs ser i estar són atributs. En l’exemple següent, el complement marcat és circumstancial i el verb no hi funciona com un verb copulatiu:

Na Maria és a França.

[ En cas de dubte, és útil la substitució pronominal. ]