El substantiu o nom.
L'adjectiu.
El nom propi.
Flexió de gènere.
 

Tradicionalment, hom ha definit el NOM com la part de l’oració que inclou el substantiu i l’adjectiu i es caracteritza per la capacitat de flexionar en gènere i en nombre. De tota manera, és habitual l’ús del mot com a sinònim de substantiu, i així el farem servir nosaltres.

Podem dir que el SUBSTANTIU (o NOM) és la part de l’oració més capaç d’identificar-se amb algun element de la realitat extralingüística; és la categoria referencial per excel·lència, la més “denominadora”, la que més ens serveix, d’alguna manera, per “etiquetar” els elements (coses, éssers animats, conceptes abstractes...) del nostre entorn:

pedra, llibre, casa, pinar, planeta, elefant, formiga, dona, alumnat, discussió, temps, solitud, enveja, avantatge, gerundi, etc.

Morfològicament es caracteritza perquè admet flexió de nombre i de gènere, i sintàcticament, perquè constitueix el nucli del sintagma nominal.

pedra / pedres,  director / directora / directors / directores.

aquesta formiga tan petita   (nucli del sintagma nominal).